El pasado pasado

"Echaba terriblemente de menos el pasado, incluidos los momentos más horrorosos. Nunca olvido nada que haya leído, de manera que en aquel entonces ya tenía almacenada una enorme cantidad de recuerdos. Mi mente era como un gigantesco depósito: podía uno extraviarse ahí dentro, perder la noción del tiempo, registrando cajas y cajones, hundido hasta las rodillas en el polvo, pasarse días sin encontrar la salida."

(Firmin, Sam Savage)
(Imatge: Ombresillums (finestra d'una casa de Tenerife), fotografia de Marta Ferrer)

Ecos remots, fosques remors

Imagino preguntes, rostres, veus,
i convoco presències i llocs
per confegir el passat amb dos futurs,
el teu i el meu, que instauro a cada instant.
De tot arreu, represa i flama, llum
l’ombra de feines xarxes i els penons
fan un estiu de sols desmesurats.
Sé del teu cos pel meu, dels teus moments
de plenitud pel goig d’aquestes mans
amb què et recordo, i ara més que mai
sotjo l’estesa del teu cos, sorral
amb llunes i marees. Marta, et duc
pel flanc de mi mateix fins on tu vols
i el nostre pas desvetlla ecos remots,
música lenta de coralls batuts
per l’ona incipient, fosques remors
que només jo reconec i perfaig.


(Estimada Marta, X Miquel Martí i Pol)
(Imatge: Mosaic d'una casa d'Hercolano, fotografia de Marta Ferrer)

Cap home no està autoritzat per a deixar de ser la bellesa

"(...)
Que cadascú sigui titular de la seva vida.
Que cadascú sigui aguantat just pels seus dos-cents ossos.
Que cadascú visqui sense demanar permís per a viure.
Que cadascú, si no fa comptes de tenir un fill,
faci l'amor amb qui sigui, sia per la geografia que sia,
abans de dir home a un salvatge
i abans de dir salvatge a un salvatge.

Que cadascú aboqui l'odi damunt tothom qui odia.
Que cadascú defensi just el que li és rendable.
Que cadascú sigui el seu propi emperador.
Que cadascú decideixi fins quan, quan, ha de durar la
guerra.
Que cadascú decideixi fins quan ha de durar la pau,
abans de dir home a un salvatge
i abans de dir salvatge a un salvatge.
(...)

Que ningú no digui "l'altre" a un altre.
Que ningú no digui "jo" al seu nom.
Que ningú no posi el seu nom sota un acte que li obliguen
a fer.
Que ningú no digui "seu" al seu amo.
Que ningú no digui "seu" al seu amor.
Que ningú no digui "teu" al seu amor.
Que ningú no digui "pare" a ningú.
Que tothom digui "mare" a la seva mare,
abans de dir salvatge a un home
i abans de dir salvatge a un salvatge.
(...)"

(Gaspar Hauser. Núm.2, Blai Bonet)
(Imatge: Verge de Bochones (interior de l'ermita, fotografia de Marta Ferrer)

Tú eres mi mejor amigo para toda la vida

"Al niño le dio un retortijón; algo crecía en su interior, algo que cuando ascendiera de las profundidades de su ser y saliera al mundo exterior le haría gritar y chillar que todo aquello era una equivocación y una injusticia y un grave error por el que alguien pagaría tarde o temprano, o que sencillamente le haría prorrumpir en llanto. No entendía cómo habían podido llegar a aquella situación. Él estaba tan tranquilo, jugando en su casa, con sus tres mejores amigos para toda la vida, deslizándose por la barandilla de la escalera, intentando ponerse de puntillas para contemplar todo Berlín, y de pronto se encontraba atrapado allí, en aquella casa fría y horrible con tres criadas que hablaban en susurros y un camarero de aspecto desdichado y malhumorado, donde parecía que nadie podía estar alegre nunca."

(El niño con el pijama de rayas, John Boyne)
(Imatge: porta del cementiri d'Atienza, fotografia de Marta Ferrer)

Nuesa, vellesa i solitud

El xop més vell de la pollancreda es va morir. Temps ha que malaltejava. Ara queia una fulla, ara una altra. El xop s'anava quedant a poc a poc nu sota el sol. Els ocells abandonaven de mica en mica el recer, abans verd i poderós, de les seves branques: defugien fatigar-lo. O potser era por de la feblesa del xop? El vell no els protegiria ja amb eficàcia contra les llevantades. I el moribund es va trobar un dia en solitud, sense cants. La gralla era l'única de fer-li, de tard en tard, una visita. Arribava de nits i espantava el xop amb l'aleteig del seu plomatge negre. Li contava disbauxes de les corts de la lluna, follies dels núvols, mesquineses de l'amor d'Oberó (...)

(Els xops, dins Petites proses blanques, Salvador Espriu)
(Imatge: Presons (gàbies a una casa de Tenerife), fotografia de Marta Ferrer)

Art & Design for all women!

No hi ha consol, pel que sembla,
en el món dels objectes,
i Clarissa tem que l'art,
per molt gran que sigui(...)
forma obstinadament part del món dels objectes.

(Les hores, Michael Cunningham)
(Imatge: Je t'aimerais(aparador de Lausanne), fotografia de Marta Ferrer)

La Belleza no es cuestión de forma, sino de concepto

Port Aven. Paul Gaughin a Vincent van Gogh. c 24 de julio de 1888.

“Acabo de leer tu interesante carta y estoy completamente de acuerdo con lo que dices acerca de la poca importancia de la precisión en el arte (...)
(El arte es una abstracción y desgraciadamente supone que uno se vuelve menos comprensible”.

Tahití. Paul Gaughin a Mette Gaughin. Marzo de 1892.

"El centro mundial de mi arte está en mi cabeza y en ningún otro sitio, y soy fuerte porque nunca me dejo desviar por los demás y hago lo que me sale de dentro. Beethoven era sordo y ciego y estaba aislado de todo; por ello sus obras reflejan al artista vivo que vive en su mundo interior (...)
Yo sólo tengo una meta y la persigo, acumulando pruebas de ello por el camino. Es cierto que cada año hay cambios, pero todos siguen el mismo sendero. Me limito a ser lógico"

(La búsqueda del Paraíso; Cartas de Bretaña y de los Mares del Sur, Paul Gaughin)
(Imatge: Sense títol (Coves del Salnitre,Collbató), fotografia de Marta Ferrer)