"Dorian no donà resposta, però passà lentament al davant del retrat i es tombà envers ell. Quan el veié, tingué un sobresalt, i el seu rostre envermellí de plaer uns moments. Us esguard joiós acudí als seus ulls, com si es reconegués per primer cop. Restà immbòbil i meravellat, a penes conscient que Hallward li parlava i sense copsar el sentit de les seves paraules. El sentit de la pròpia bellesa li pervingué com una revelació. Mai no l'havia experimentat. Les lloances de Basil Hallward li havien semblat tant sol filles de l'exageració de l'amistat. Les havia escoltades, hi havia rigut i se n'havia oblidat. No influïen damunt seu.
Després havia vingut Lord Henry Wotton amb el seu estrany panegíric de la joventut, i el seu terrible anunci de la seva brevetat. Això l'havia colpit en aquell instant, i ara, mentre estava mirant l'ombra de la seva bellesa, la plena realitat de la descripció prengué cos dintre seu. Sí, hi hauria un dia que la seva cara seria masegada i arrugada, els seus ulls apagats i descolorits, la gràcia de la seva figura trencada i deforme...El vermell des seus llavis es passaria i l'or dels seus cabells s'esvaniria. Esdevindria horrible, odiós i grotesc.
Mentre pensava en tot això, una punyent sensació de pena el travessà com un coltell i féu tremolar cada fibra de la seva ànima. Els seus ulls s'obscuriren i s'ompliren de llàgrimes. Sentia com si una mà de glaç hagués caigut damunt del seu cor."
(El retrat de Dorian Gray, Oscar Wilde)(Foto:
Syntagma, obra de Valie Export)
