Ara que ja no desitjo més les meves màscares...

"Em pregunteu com em vaig tornar un foll. Succeí així: Un dia, molt abans que nasquessin els déus, em vaig despertar d'un somni pregon i vaig trobar que totes les meves màscares m'havien estat robades -les set màscares que jo havia creat i portat en set vides-, i vaig córrer desemmascarat enmig de la gentada cridant:"Lladres, lladres, maleïts lladres!".
Els homes i les dones es rigueren de mi, i alguns corregueren cap a casa seva de la por que jo els feia.
I en arribar a la plaça del mercat, un jove, dret al terrat d'una casa, començà a cridar: "És un foll!". Vaig aixecar el cap per mirar el xicot; el sol besà per primera vegada el meu rostre nu, i l'ànima se m'encengué d'amor al sol, i ja no vaig desitjar més les meves màscares. I vaig cridar, com si estigués en trànsit:"Beneïts, beneïs siguin els lladres que m'han robat les meves màscares!"
Axí és com vaig tornar-me un foll.
I vaig trobar la llibertat i la seguretat en la meva follia; la llibertat de la solitud i al seguretat contra la comprensió, perquè aquells qui ens comprenen esclavitzen quelcom en nosaltres."


(El Foll, Kahlil Gibran)
(Foto: Ito Docan, obra de Zush, 1990)

El món perfecte

"Oh Déu de les ànimes perdudes, Vós que us heu perdut entre els déus, escolteu-me:
Destí amable que vetlleu sobre nosaltres, esperits folls i errants, escolteu-me:
Jo, el més imperfecte, visc al centre d'una raça perfecta.
Jo, un caos humà, una nebulosa d'elements confusos, em moc entre móns finits, pobles de lleis completes i de veritable ordre, que tenen pensaments assortits, somnis ordenats i visions allistades i enregistrades.
(...)
És un món perfecte, un món de consumada excel·lència, un món de supremes meravelles, el fruit més madur del jardí de Déu, i obra mestra de l'Univers.
Però per què sóc aquí, Déu meu, jo, una verda llavor de passió no satisfeta, una tempesta folla que no cerca ni l'est ni l'oest, un atrodit fragment d'un planeta cremat?
Per què sóc aquí, oh Déu de les ànimes perdudes, Vós que esteu perdut entre els déus?"

(El Foll, Kahlil Gibran)
(Imatge: una delicada flor que viu entre les cendres del Teide, fotografia de Marta Ferrer)

Jo sóc com tu, oh Nit, fosca i nua

“_Jo sóc com tu, oh Nit, fosc i nu; segueixo el camí ardent que hi ha sobre els meus somnis de dia, i quan el meu peu toca a terra hi neix un roure gegantí.
_No, tu no ets com jo, oh Foll, perquè tu encara esguardes cap enrera per veure com són d’amples les petjades que has deixat damunt la sorra”.

(La Nit i el Foll, Kahlil Gibran)
(Imatge: Ressaca (una platja de Tenerife, de bon matí), fotografia de Marta Ferrer)