dilluns, 6 d’octubre de 2008

Als meus ulls pots endevinar qui sóc jo, com sóc jo



"Et diré sempre la veritat.
i si et parlo tan sovint de la meva
quotidiana, solitària mort,
i amb cruel accent carrego
aquesta única síl•laba
del meu petit saber,
és sols perquè m’agradaria que sentissis
dintre teu, ben endins, on acaba
el fred camí al teu darrer sepulcre,
com humilment, silenciós,
t’estimo.

Veus? El suau vent a l’herba,
i tu i jo, una dona i un home,
i tots els noms de tan fràgil bellesa,
i aquesta tarda per a nosaltres
potser immortal.

Però no vols endevinar mai als meus ulls
qui sóc jo, com sóc jo, i ara m’omples
de buida, densa, sorollosa
argila de paraules,
fins a fer-ne un insalvable mur,
aquest curt pas
que ja del tot
em separa de tu."

(Amb música ho escoltaries potser millor; Salvador Espriu)
(Imatge: Ull violeta, dibuix de Marta Ferrer)