diumenge, 14 d’octubre del 2007
Un cel sense memòria
Davall un cel recòndit
s'escoltava a vegades
l'intangible batec.
Indagava jo el fons
d'aquell tot d'enigma,
i rebia la pluja
inesgotable sempre
d'un cel sense memòria,
o la nit perllongant-se
en l'infint dels astres,
Estreles del teu món
fan la vetla a les hores
mentre recordes sempre.
(Perpectiva de la soledat, Emili Rodríguez-Bernabeu)
(Imatge: Núvols de tempesta a l'horitzó (o Tom Sawyer) fotografia de Marta Ferrer)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada