"Em pregunteu com em vaig tornar un foll. Succeí així: Un dia, molt abans que nasquessin els déus, em vaig despertar d'un somni pregon i vaig trobar que totes les meves màscares m'havien estat robades -les set màscares que jo havia creat i portat en set vides-, i vaig córrer desemmascarat enmig de la gentada cridant:"Lladres, lladres, maleïts lladres!".
Els homes i les dones es rigueren de mi, i alguns corregueren cap a casa seva de la por que jo els feia.
I en arribar a la plaça del mercat, un jove, dret al terrat d'una casa, començà a cridar: "És un foll!". Vaig aixecar el cap per mirar el xicot; el sol besà per primera vegada el meu rostre nu, i l'ànima se m'encengué d'amor al sol, i ja no vaig desitjar més les meves màscares. I vaig cridar, com si estigués en trànsit:"Beneïts, beneïs siguin els lladres que m'han robat les meves màscares!"
Axí és com vaig tornar-me un foll.
I vaig trobar la llibertat i la seguretat en la meva follia; la llibertat de la solitud i al seguretat contra la comprensió, perquè aquells qui ens comprenen esclavitzen quelcom en nosaltres."
(El Foll, Kahlil Gibran)
(Foto: Ito Docan, obra de Zush, 1990)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada