divendres, 20 de juny de 2008

Nuesa, vellesa i solitud



El xop més vell de la pollancreda es va morir. Temps ha que malaltejava. Ara queia una fulla, ara una altra. El xop s'anava quedant a poc a poc nu sota el sol. Els ocells abandonaven de mica en mica el recer, abans verd i poderós, de les seves branques: defugien fatigar-lo. O potser era por de la feblesa del xop? El vell no els protegiria ja amb eficàcia contra les llevantades. I el moribund es va trobar un dia en solitud, sense cants. La gralla era l'única de fer-li, de tard en tard, una visita. Arribava de nits i espantava el xop amb l'aleteig del seu plomatge negre. Li contava disbauxes de les corts de la lluna, follies dels núvols, mesquineses de l'amor d'Oberó (...)

(Els xops, dins Petites proses blanques, Salvador Espriu)
(Imatge: Presons (gàbies a una casa de Tenerife), fotografia de Marta Ferrer)